Xavier Masero (Barcelona, 1966).jpg

Xavier Masero

Xavier Masero gaudeix de la lluita de les formes per esdevenir noves formes: «La ferida aspira sempre a cicatriu» es diu mentalment. I és que la seva mirada sobre el món no és comú. Més enllà de mirar les coses, els seus ulls s’aturen a indagar com estan fetes; més enllà de la carn, anhelen la forma, el que d’ella perdura, l’estructura que la fa possible: «més que al peix -diria Masero- estimo la pell del peix». De la naturalesa, escull les restes del frugal banquet; del pensament, els seus processos; de la vida, en fi, el ressò que ens parla de la vanitat del camí.

 

Per això l’obra de Masero és gairebé estructural, òssia; és fidel al joc orgànic que el món li proposa, però el seu art es debat entre la matèria morta i el gest, bascula entre la geometria que modula l’orbe i el caos que l’allibera, i explora més enllà del tot, la suma de les parts, retalls on la natura espontània aspira a superar el fatu combat de la vida i s’acomoda en noves formes, com fugint del tempus fugit.

ANAR A WEB DE L'ARTISTA